Joies Ocultes (en construcció)

Juny 3, 2009

Benvinguts al bloc de Profà. Bé em presento: jo sóc alló el què alguns anomenen “malalt de la música”. El cert és que no hi ha més volta de fulla a aquesta afirmació; potser corretgiria el terme “malalt” per a “molt entusiasta”. No crec que tenir sensibilitat cap a una disciplina artística es pugui vincular a enfermar, encara que col.loquialment coli. Els anys m’han portat a consumir molta música i amb això aprendre coses entorn ella i en tants estils com sigui possible. També he intentat conèixer tot els àmbits que sovint és vinculen a la música i amb conseqüencia he anat pessigant petits bocints per fer coses com intentar tocar algun instrument, compendre esquemes de la teoria i la harmonia, punxar, produir, remesclar, composar, fer crítica musical així com conèixer la indústria que es vincula a aquesta i òbviament intercanviar opinions amb músics, productors i altres estilistes del so. Tampoc m’oblido de les desenes d’altres profans i profanes que han volgut transmetre alguna sensació constructiva,comunicativa i inquieta entorn algun aspecte de la única disciplina no visual ni tangible però que si es “toca”. Siusplau que ningú ho interpreti con una arrogància, simplement puc justificar que és la meva vida i firmo d’ara en endavant perquè tingui aquesta presència en aquesta. Des d’aquí vull crear el meu racó en aquesta complexe i infòrmatica forma de comprendre les relacions socials en el segle XXI, per deixar una engruna més i de passada fer crèixer i enriquir el meu prisma sobre la matèria. Que ho disfruteu!

 

Per començar a fer rutllar el temes enceto la primera de les seccions. Porta el nom de Joies Ocultes i és el marc idòni per començar a rescatar munts de discs especials, amb magnetisme i que per alguna cosa han quedat oblidats amb el pas del temps(tot i que la immensa majoria dels comentats l’aguanten molt bé). Hi ha hagut milions de produccions de discs, molts purament comercials però tants d’altres han estat – amb més o menys encert – fets amb honestedat. És a dir “jo gravo creient que ho haig de fer per alguna necessitat”. El món de la música està ple de tòpics i entre ells hi ha el de la secció “Els millors discs de la Història”; és el moment de desemmascarar aquest reduccionisme i falta de perspectiva per evidenciar que la Història aquí no l’escriu un, sinó tots. Les connexions són tant àmplies i van en tantes direccions que el llegat comú es fa imprescindible si es vol lligar caps en alguna cosa. 

 

 

Magna_Carta_-_Lord_of_the_Ages_-_Front

 

MAGNA CARTA -LORD OF THE AGES (VERTIGO/1973)

Estic molt content de començar aquest blog amb un dels meus discs favorits, que de ben segur quan sigui vell encara m’asseuré per escoltar-lo. I és que hi ha coses que no tant sols no canvien amb el temps sinó que fins i tot milloren, embellint amb el pas dels anys. Jo ja porto una decada amb aquest disc.

Es tracta de l’album Lord Of The Ages (Vertigo/1973), quart disc d’estudi del grup anglès Magna Carta. Ara que sembla que el folk torna a ser un estil acceptat per les majories (en aquest va i vé de modes i estils faltats sovint de critèri o amb molta pose) potser ha arribat el moment d’amplificar el valor d’aquesta obra magna. Una joia assequible per a totes les orelles, ja siguin sacres o profanes, però d’un valor indubtable que es redescobreix una i altra vegada amb una escolta quasi infinita. Una naturalesa que va des del valor més tardorenc fins a l’èpica que ocupa la part troncal del disc, en què el tema titular – que porta el mateix nom que l’album – agafa tot el pes narratiu.

Acantilats agrestes i alhora romàntics, cels punyents, paisatges que parlen per si sols i un senyor del temps que sota aquest pseudo-medievalista prisma Magna Carta forjarien un dels discs més aconseguits del seminal folk anglès. M’encurioseix veure a la plana d’aquesta biblia superficial com és Allmusic.com, on la valoració del disc no passa d’un discret dos i mig sobre cinc estrelles. No sé si és que el caràcter conceptual dels disc no els ha atrapat o bé que no se l’hagin escoltat les suficients vegades.

Tot el pes creatiu recau en el talent de Chris Simpson, que firma totes les composicions. L’album, s’obre amb uns aires una mica més americà que anglès, fan predominar la sinuositat de la veu que contrasta perfectament amb les senefes del contrabaix i els detalls del Pedal Steel, amb aquesta magnífica porta d’entrada titulada “I Wish It Was”. “Two Old Friends” és un encant de cançó folk – que ja desitjaria Devendra Banhart o Jose Gonzalez- de ribets acústics i un bon diàleg entre. L’entrada ja es converteix

 

del-byzanteens-1

 

THE DEL-BYZANTEENS – LIES TO LIVE BY (DFOTM/1982)

Igual que el punk, el denominat més recentment post-punk va ser un fenomen genuïnament americà que anglès. Però varen ser aquest últims qui van espremer millor els recursos del moviment.

Els EEUU i en concret la ciutat de Nova York a principis de la decada dels 80 va determinar alguns dels cànons més originals i ifluents del rock. Tot era vàlid; les fussions eren la possibilitat de recol.locar el gènere en la òptica de progressar en comptes de estar parats en un revival autocomplaent. Ja fos samba o música industrial tot podia disposar de la seva quota de presència i implicació. Era un llibertat subjugada a la necessitat de remoure un star system més pendent de les seves excentricitats que de la creativitat en sí. I de passada la postmodernitat en la música feia una passa més, aquest cop dins un gènere d’arrelament popular.

The Del-Byzanteens fou una formació que bàsicament aportaren una espurna més dins aquesta agitació col.lectiva, insuficient per ser recordats llavors però ressenyables amb els anys. “Lies To Live By” fou el primer i únic LP d’una banda nascuda en l’epicentre del génere, amb un caràcter emergent però de significació profunda. I no només van fer un disc sinó que amb set cançons en van tenir suficient per deixar empremta. Cert que firmaren mitja dotzena més de temes, repartits en singles i més tard en recopilatòris, com també ho és que no tingueren una obra més profusa. I una dada més es suma al magnetisme d’aquest disc: un dels seus integrants – a les veus i teclats – fou el reconegut cineasta independent Jim Jarmusch, encara a les beceroles del que esdevindria després. Per cert Jarmusch sempre ha creat lligams entre el seu ofici que la prestigiat i el món de la música, fent aparèixer un munt de músics diferents en el repartiment dels seus films així com també de tenir una acurada i sensible capacitat per seleccionar temes o bé saber a qui encarregar-li la responsabilitat de crear la banda sonora afina al metratge. Gust i estil, com ho foren en el seu moment el grup del que en formava part. 

La resta de músics eren Phillipe Hagen(baix), Phil Kline(guitarra i veus), els germans Josh i Dan Braun(bateria i percussions), apart d’haver tingut – no per aquest disc – a James Nares. A més l’escriptor i crític belga nacionalitzat nord-americà Luc Sante va escriure la lletra d’alguna de les cançons.

Amb un exercici de qualitat portat amb garanties la banda va saber donar fredor a la calidesa i inversa.

 

aviat: k.i.m., sea nymphs,…

Hello world!

Juny 3, 2009

Welcome to WordPress.com. This is your first post. Edit or delete it and start blogging!